Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Notícies

Antoni Martí Monterde: “Soc lent, però m’agrada imaginar llibres futurs”

El Punt Avui /EVA VÀZQUEZ | 22-09-2020

No falten mai motius per entrevistar un assagista com Antoni Martí Monterde (Torís, la Ribera Alta, 1968), professor de teoria i literatura comparada de la Universitat de Barcelona que darrerament acostuma a publicar els llibres de dos en dos i que es prodiga en una àmplia varietat de registres, des dels textos acadèmics fins a l’escriptura autobiogràfica i l’assaig pur, sense oblidar els pròlegs de grans obres de la literatura, de les quals ell mateix ha impulsat l’edició, com ara Klemperer, Brodsky o De Maistre. Seguint el patró, compareix amb dos llibres nous sota el braç: el diari L’home impacient (Edicions del Bullent), estretament relacionat amb L’erosió (reeditat per Minúscula), i l’assaig Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner).

A què es deu aquesta activitat frenètica?
Puc donar una falsa imatge d’escriptor que no para, però sí que ho vaig fer, i de manera dràstica quan em van operar el 2016. De fet, ja em vaig morir una vegada, i tot el que estic publicant des d’aleshores és la meva obra pòstuma. Tot això ben mirat és un estoc de material que ja tenia i que he anat acabant, perquè en realitat soc bastant lent escrivint.
 
Entre els llibres que té pendents, n’hi ha un sobre un personatge obscur, Guillermo de Torre.
És un llibre inèdit, antipàtic, molt dur, contra el fals cosmopolitisme que encarna Guillermo de Torre, que el 1927, en el moment màgic de la literatura espanyola, escriu un manifest titulat ‘Madrid, meridiano intelectual de Hispanoamérica’, i això desferma una polèmica transatlàntica brutal. Utilitzo aquest nacionalista furibund per denunciar el fals cosmopolitisme dels intel·lectuals espanyols del segle XX. El fil conductor és ell, però al darrere venen Ortega y Gasset, Giménez Caballero, Jordi Gracia, Elvira Roca Barea..., o sigui, tot el que ens fan passar per cosmopolitisme i no és sinó casticisme. Hi ha un aforisme de Macedonio Fernández que, si el poses ara mateix en un tuit, apareixen els GEO i assalten la cafeteria per portar-nos a l’Audiencia Nacional. Diu: “Al español, o se le mata, o no hay manera de no ser salvado por él.” Són uns salvapàtries, et salven vulguis o no, però sempre esborrant l’altre.
 
Entre la publicació de ‘L’erosió’ i ‘L’home impacient’, escrits a la mateixa època, passen quasi vint anys. Per què?
No vaig valorar el segon diari, però un dia vaig rebre un mail molt amable d’una persona clau per a mi, en Ramon Ramon, de Cata-roja, poeta i editor, que em comunicava que acabava de llegir L’erosió i que tenia moltes ganes de llegir altres diaris meus. Em va animar tant, que em va fer mirar aquells diaris que tenia perduts al calaix, i vaig pensar que no estaven tan malament.
En el nou assaig sobre Zweig dedica un espai central al conte ‘El llibreter Mendel’, una meravella.
Aquest era també el capítol central de Poética del Café, que vaig escriure en castellà perquè la major part dels textos que necessitava citar no existien en català, com el mateix Mendel, el relat més perfecte que va escriure Zweig en tota la seva vida. Les seves novel·les estan bé, encara que algunes són una mica cursis, però Mendel és una peça d’orfebreria, i a més és una autobiografia encoberta: hi va ficcionalitzar les seves pròpies excuses per mantenir-se en un determinat silenci, durant dues dècades, respecte a la qüestió jueva i al seu fals pacifisme. Tot això aflora en les proses d’El món de 1914 i Petita crònica, que vam editar a l’Ela Geminada. A Zweig se l’ha de llegir sencer, no només les parts amables. Perquè ens entenguem: Viena, a principis del segle XX, era la ciutat amb la taxa d’atur i delinqüència més alta d’Europa. El món d’ahir només era feliç per a Sissí, però per als jueus que venien de Galítsia, que és on va començar la desintegració de l’imperi, no ho era.
 
La desmitificació de Zweig com a abanderat moral d’Europa pot ser dolorosa.
Quan va sortir Poética del Café, em vaig trobar un dia Antoni Puigverd pel carrer i em va mirar amb aquella severitat tan seva, que sembla que estigui a punt d’excomunicar-te, i em va dir: “M’has destrossat un mite.” És clar, destapava la falsedat del seu pacifisme. Ara he pogut traduir aquell capítol perquè vaig impulsar la traducció catalana de Mendel.
 
S’ho fa venir molt bé!
Tinc reaccions corporals molt lentes, però les intel·lectuals són a dècades vista. Sóc molt mandrós, però m’agrada planificar, imaginar-me llibres futurs. Poética del Café el vaig començar a escriure en català, però vaig adonar-me que passarien deu anys i encara no tindria editor.
 
No era fàcil publicar assaig en català?
Era un moment de crisi. Ara el camp és més ampli, comparat amb el desert de final dels noranta, en què només podies publicar a Edicions 62 o a Empúries. Hi havia també Quaderns Crema, però no tenia bona relació amb Vallcorba, i tampoc sé si li hauria interessat un llibre meu: jo no era ningú. Ara, en canvi, hi ha l’Ela Geminada, Lleonard Muntaner, la resurrecció de 3 i 4, que és importantíssima, Flâneur, Arcàdia, Àtic dels Llibres o Vincle, a València, una editorial molt petita que porta Manolo Gil, amb qui trauré un altre llibre l’any vinent.
 
’Poética del Café’ va ser un text molt important per comprendre el llegat cultural europeu.
L’any vinent tindrà una nova edició en castellà, a Ortega y Hurtado. Anagrama va dir que no estava interessada a fer-ne una segona edició, tot i que fa anys que està exhaurida. El capítol sobre Zweig, però, com que seria redundant amb aquest assaig d’ara, l’he substituït per un altre sobre Peter Altenberg, un escriptor d’aforismes i microrelats, una mena de Macedonio Fernández vienès, que convé reivindicar. Jo crec que la figura de Mendel està vagament inspirada en ell. D’aquest autor ja no se’n recorda ningú, excepte uns quants homes de cafè.
 
‘L’home impacient’ comença amb un homenatge explícit a Benjamin, amb aquest “desembalo la meva biblioteca”.
Benjamin ho impregna tot. No necessito escriure sobre Benjamin a L’home impacient, perquè L’home impacient està escrit des de Benjamin. En aquest llibre hi és present des de la primera frase perquè literalment va anar així: vaig començar a escriure els diaris mentre desempaquetava els meus llibres acabat d’arribar a Barcelona. Jo vaig marxar de València amb Rita Barberà d’alcaldessa i Zaplana que havia guanyat les eleccions. Reconec que va ser una fugida. Soc un covard, no ho negaré, i admiro profundament la gent que s’hi va quedar i va donar la cara. Però jo estava completament bloquejat: o marxava o no podia fer res. Tot això ho explico en algunes pàgines del diari, per això Gustau Muñoz diu que és un llibre generacional. No va ser una migració econòmica, sinó politicocultural. Hi havia 14.000 professors de l’àmbit de les humanitats expatriats al Principat i a les Illes, i eren tots companys meus, molts dels quals no han tornat. Això va ser una pèrdua per al País Valencià que explica les majories absolutes del PP. És un fenomen sociològic que s’hauria d’estudiar.
 
No s’ha plantejat tornar a València?
L’home impacient no queda gaire clar, però al llibre que sortirà l’any vinent a Vincle, que es diu L’estació del Nord, reconec que hi tinc una reconciliació intel·lectual, per raons òbvies. Sense la revista L’Espill jo no m’hauria convertit en assagista, i sense Publicacions de la Universitat de València, no hauria publicat Un somni europeu, entre altres títols. Tampoc hauria guanyat el premi Joan Fuster. De fet, he continuat publicant a València, fins i tot més que aquí.
 
Llegir més: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/1852578-soc-lent-pero-m-agrada-imaginar-llibres-futurs.html?cca=3

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación