Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i optimitzar la seva navegació. Si continua navegant, considerem que accepta la nostrapolítica de cookies
Portada > Crítiques

Crònica de la València tardofranquista

Fanny Tur Riera

Capvespre

Si un no coneix la ciutat de València, se la pot imaginar llegint Capvespre. I si ja la coneix, com és el meu cas, descobrirà coses d’ella en les quals no havia reparat. Josep Bertomeu, autor de l’obra que presentam avui en aquesta llar de llibres i lectors, ens brinda l’oportunitat de viatjar de la seua mà per la història recent d’una ciutat que és també la història recent d’un país.

Cada capítol de Capvespre conté una petita història, col·lectiva i personal. En Capvespre  s’entrelliguen fets amb petites històries particulars d’un grup de joves que es varen fer adults sota una dictadura que els vigilava i sota un control patern que els ofegava, en una ciutat que mirava a la mar i es deixava acaronar per ella.

Capvespre és la crònica d’uns temps convulsos i d’una edat convulsa. I el riu, el Túria, com a bressol i fil conductor de multitud d’històries. I tot i que la novel·la és un mosaic de personatges, té dos protagonistes principals indiscutibles, Lluís i Pilar, i una història protagonitzada per ells, que és el marc i l’excusa per contar-nos què va passar durant una època fosca, il·luminada tan sols per la joventut dels personatges.

Llibres, música i pel·lícules, són el teló de fons de la novel·la com també formaven part del paisatge vital de l’autor. Personatges i cançons es passegen per les pàgines de Capvespre, com es passejaren pels dies i les nits de Josep Bertomeu: a cada cantó de cada capítol, un llibre, un autor imprescindible, un personatge: Nabókov, el Che, Fidel, Marx, Gene Kelly, Paul Newman, Dylan Thomas, Rosa Luxemburg, i el seu admirat Hemingway, de la discreta tornada de l’exili de Max Aub, de García Márquez, Vicente Aleixandre, Bram Stoker, Rafael Alberti, Madariaga, la música de John Coltrane i de Frank Sinatra, els versos i l’exemple de Miguel Hernández, Antonio Machado, els llibres de Tomás Moro, Graham Green, Kavafis i... l’imprescindible Estellés. València, la ciutat d’Estellés, tot i que com diu Bertomeu:

Com veim, personatges menys pròxims es mesclen amb altres més veïns, com ara Antonio Palomares, l’històric Secretari General del PC del País Valencià, detingut i torturat, i alliberat gràcies a la pressió internacional; o els germans Renau, o els germans Gaos, o Joan Serrano –5 anys a la presó–, o el poeta Gil-Albert.

Capvespre és un mosaic de llocs que, a pesar d’haver visitat València tantes vegades no coneixes, però dels quals voldràs saber si ja formen part del passat o encara formen part de la vida quotidiana d’una ciutat a la qual ara veus amb una mirada diferent. Llocs com les platges de la Malva-rosa, Natzaret, El Saler… El barri del Carme, l’Estació del Nord… Altres barris, com el de les Roques, a Dénia. Petits escenaris com els de la llibreria Viridiana, el Bar Bambi, el Bar Ar Polit, Comidas ESMA, Casa Miguel Iguel, Comidas la Havana, el Bar València, la Cafeteria Roma, Chez Michelle, o el Malcriat a Dénia. Sabors com el de l’Anís del Mono o el conyac El Abuelo. O referències a la mítica revista Nueva Cultura, editada a València durant la Segona República.

Com dèiem abans, Capvespre retrata la vida a València però també la de tot un país. Aquells eren anys de paraules com presó, exili, dictadura. Eren temps on mots com democràcia, drets o llibertats, eren considerats una provocació. Eren anys de l’amenaça del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), d’amagar-se de la brigada politicosocial, de fugir de la cavalleria de la policia armada, i d’escoltar d’amagat Radio Pirenaica. Aquesta emissora clandestina era una de les poques llums que s’obrien entre tanta foscor, una emissora que va permetre escoltar la veu de Raimon, Paco Ibáñez i tants altres, quan estaven prohibits, fins que l’any 1977 es va apagar voluntàriament amb el convenciment que la democràcia ja venia de camí. Era, en paraules del propi Bertomeu:

També varen ser anys d’ideals i de compromís. Anys de cassolades, acte de reivindicació que va néixer l’any 1971 a Xile contra el govern de Salvador Allende en protesta a les olles buides de menjar. Dos anys després arribà el colp d’estat de Pinochet i s’acabaren de colp les protestes legals, però no les olles buides. Eren anys d’estats d’excepció continuats, un darrere l’altre.

Eren també els anys del procés de Burgos, el de l’assassinat de Puig Antich, dos dels darrers actes vergonyosos d’una dictadura que va morir tranquil·lament al llit després de matar tanta gent i tants de somnis. I la mort d’Elvis, com a frontera final d’una època.

Capvespre és una història d’amor amb la ciutat, però també una història d’amistats, de pèrdues i de retrobades, de desenganys. Capvespre són moltes histories lligades a uns carrers i a unes places de València però també d’Oliva o de Dénia.

Capvespre és un retrat coral, una crònica, però sobretot és la novel·la contemporània de València. És també la història d’una València on la lluita antifranquista venia, com a tot l’Estat, de la mà d’un PC que durant aquells tenebrosos quaranta anys va portar quasi tot el pes de la resistència, tot i que després varen ser altres els que varen recollir els fruits d’uns anys negres.

Capvespre és la crònica de la postguerra a València, perquè tot i començar el relat a final de la dècada dels seixanta, ja sabem que la postguerra va durar molts anys. També han durat més temps del que esperàvem uns anys de transició que han quedat reflectits en les pàgines d’aquesta història coral.

Capvespre és la novel·la d’uns temps i uns anys de rebel·lia, personal i política.

Eivissa

I Eivissa també present, tot i que sigui de manera secundària i amagada en una carta enviada a un soldat: “…A Eivissa, Lluís, hem estat molt feliços…”, i en uns dies que varen significar el final d’una etapa vital i l’inici de la maduresa: “...Havíem eixit quatre dies abans en el mateix vaixell que cobria la línia València-Eivissa. Un passatge de tercera per a dues persones que anaven a culminar un estiu... Quinze dies després havia d’incorporar-me al servei militar a Cartagena... Amb les primeres claredats consolidades de l’alba sorgien els inicials traços confusos, les siluetes blanques d’Eivissa... Vaig demanar un cafè per a Pilar... La vaig despertar. Ja es veu Eivissa –vaig dir...”.

Acabant ja, hem de donar la raó a Rafael Chirbes, a qui Bertomeu dedica el llibre, quan li va assegurar en una carta: “Crec que les descripcions de la ciutat són de les més belles que he llegit mai”.

Fanny Tur Riera

Capvespre

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua Opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

Si vols estar al dia de les novetats de la nostra pàgina i saber què passa en el món del llibre et convidem a unir-te al nostre newsletter.

SUBSCRIU-TE A LA NOSTRA REVISTA DIGITAL

Hemeroteca
Accés
Destacats
Lletres Valencianes Editors TV
AEPV
AEPV
Amb el suport del Departament de Cultura
Fundació pel Llibre i la Lectura | 2014
C/ Martínez Cubells, 6 - 1r - 1a
46002 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación