Críticas

En un món en aparença perfecte, alguns individus comencen a qüestionar-se si no han pagat un preu excessiu per accedir a aquesta vida plana, sense daltabaixos. El ciutadà perfecte és una obra a mig camí entre la ciència-ficció i la novel·la d’intriga.

El cinema, un tema ben poc estudiat al País Valencià, ha estat històricament un dels elements més destacats dels espectacles de masses més populars al sud dels Països Catalans.

La mona lectora viu a la vora del riu Limpopo; travessa el riu d’ací cap allà pel pont de lianes. Un dia, la maleta de contes que havia trobat es queda a l’altra banda i la mona ha de trobar-hi solucions: ningú no pot viure, ja, sense els seus contes en aquella regió farcida d’animals de tota mena.

Ja es veu, ja, que la gent que llegeix acaba tenint bones idees, també, per a la vida.

He de confessar que Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) de moment no m'ha defraudat mai.

Feliu –una ovella corrent– no s’ho esperava, però el vent li ha dut un regal. Un de tan important que no ha pogut ignorar. Sense pensar-s’ho ni un moment ha aprofitat l’ocasió per a distingir-se del ramat tot plantant-se d’un saltiró. Feliu, que pasturava tan tranquil, ara resulta que té quefers més elevats i ja no mira amb ulls d’ovella de ramat.

Quan Theodore Gray llegia les memòries d’Oliver Sacks, recentment desaparegut, va entendre que la taula periòdica del Museu de Ciències de Kensington que descrivia Sacks era, en efecte, una taula. Una taula amb potes, una taula periòdica taula. Un malentès que només durà uns moments.

Passar les pàgines d’aquest llibre és com fer girar un calidoscopi i restar hipnotitzats davant de tanta bellesa; de tantes dones fascinants, úniques, irrepetibles. Inventades, somiades, recordades o llegides, totes elles han quedat en la memòria de Camilleri, que ha volgut retre’ls el seu personal homenatge.

Aquesta és la història d’un ós que ha perdut els calçotets. I trobar-los no serà una tasca senzilla. És per això que el seu amic ratolí l’ajudarà a buscar-los.

El projecte de les Biografies parcials, de Xavier Serra, presenta personalitats cíviques determinants en allò que anomenem el redreçament del poble valencià. És una tasca necessària, i per més que l’adjectiu podria ser coartada de qualsevol bunyol, l’autor salva eixe perill amb una admirable resolució de les seues investigacions.

Com qui abans d’iniciar un discurs veu necessari deixar clar el seu posicionament –el lloc des del qual parla–, en les primeres pàgines de La memòria del sabor, Joan Garí es declara fanàtic «dels sabors tradicionals, les receptes anyenques i els plats ancestrals». És a dir, militant de la causa golafre amb un extra d’arrelament al territori.