Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i optimitzar la seva navegació. Si continua navegant, considerem que accepta la nostrapolítica de cookies
Portada > Crítiques

El fil (perdut) d’Ariadna

Revista Lletres Valencianes núm. 29

La memòria del ferro

La memòria del ferro. Quinmantú Segura. Perifèric Edicions. Catarroja 2010. 

Quimantú Segura s’estrena en Perifèric edicions amb un artefacte literari de difícil catalogació, La memòria del ferro. Un llibre en què les anotacions diàries del protagonista giren al voltant d’un entorn urbà que mira de desemmascarar, el de la Barcelona postolímpica, i en què, en l’àmbit privat, intenta exorcitzar una història d’amor desafortunada.

El de l’experimentalisme formal i lingüístic ha estat –també en la nostra llengua– un dels camins més agosarats en la història de la literatura. A casa nostra, els anys setanta –tot recollint el llegat de les avantguardes de primeries de segle– constituí el període més prolífic i rendible, en aquest sentit –amb resultats desiguals, però.Molts d’aquells «experiments» d’aquell temps han caigut en desús i, a hores d’ara, són literàriament improductius. N’hi ha, però, que encara avui persisteix en l’intent d’indagar en noves formes d’expressió literària i que, fins i tot, advoquen per l’abolició dels gèneres tradicionals o, en tot cas, per la dissolució, la mescla, l’eclecticisme formal i de contingut.

És el cas de l’«artefacte» literari La memòria del ferro, de Quimantú Segura, guardonat amb el Premi Benvingut Oliver de Narrativa 2007. De narrativa, sí, però que, ben sovint, flirteja amb l’assaig i, sobretot, amb el dietari. En efecte, la forma de La memòria del ferro és la del dietari no datat, però sí temporalment i físicament identificable: si fa no fa, ens situem en la Barcelona de primeries del segle XXI. A més, hi ha un total de 75 «entrades», cadascuna amb el seu títol i numerades alternativament en xifres aràbigues i nombres romans –la significació i funció d’aquesta alternança, però, no està massa clara. Endemés, hi ha un protagonista que acapara l’atenció del lector amb les seues anècdotes al voltant de la seua vida diària. La quotidianitat és, també, protagonista i escenari alhora dels fets que s’hi narren. Estem, doncs, davant d’un «producte literari» difícilment encasellable, i de digestió àrdua per als neòfits, ço és, per a un lector tradicional, poc avesat als «experiments». Perquè si algú espera trobar- hi una trama, més val que en desistisca. Més enllà de la relació d’amor frustrada amb l’Ariadna i de les trobades més o menys fortuïtes del protagonista amb els seus col·legues del Catalunya –el bar on es reuneixen– no hi ha res, de fet. Tampoc no hi ha personatges clarament perfilats, sinó ombres que deambulen errants per una Barcelona –segons l’autor– falsament cosmopolita. Fa l’efecte que Quimantú –que resulta pràcticament indestriable de la veu del narrador– dóna l’esquena a la Ciutat oficial –i a la mar que l’afaiçona–, i que se la mira –Barcelona– amb uns altres ulls, de cara a la muntanya, amb la intenció de despullar-la dels embolcalls que l’edulcoren i la falsifiquen.

L’autor, cal dir-ho, fa gala d’una escriptura i d’un posicionament intel·lectuals atrevits, però força arriscats, perquè cada anotació «diària» corre el perill de ser mal païda pel lector, ni que aquest estiga predisposat a emocions literàries fortes. I tot plegat amb unes dosis molt elevades de nihilisme –que freguen el vertigen, també s’ha de dir. Un nihilisme que situa l’home –i a l’autor mateix– en el fil d’un ganivet ben esmolat. Un ganivet que podrà fer servir perfectament –almenys literàriament– com un harakiri, i ben efectiu. Llegiu, si no, aquest fragment de la «novel·la»: «Últimament, quan destapo el boli és com si desembeinés una espasa. Cada cop que m’he de posar a escriure és per encarar-me a un fantasma que és una nova perspectiva del no-res i destil·lar-ne les paraules que, línia rere línia, apunto en aquest quadern, paraules que intueixo –voldria– com a clau de la supervivència; però si finalment trobo les paraules només seran un pedaç al capdavall, perquè el combat a vida o mort prossegueix, cada minut, cada segon, contra mi mateix».

Juli Capilla

Lletres Valencianes, nº 29

http://dglb.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero29secciones/narrativa.pdf

La memòria del ferro

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación