Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Notícies

Entrevista a Ximo Caturla, un escriptor com cal

Nosaltres La Veu/ Gràcia Jiménez | 26-08-2021

Tots som fills d’una terra i d’un temps i, naturalment, d’unes circumstàncies familiars i personals. Si has nascut a la ciutat d’Alacant, l’any 51, al ple del franquisme, i tens una irrevocable vocació literària, una necessitat de contar i narrar, arrelant-te a l’escenari i als personatges de la teua infància, a la teua llengua materna, en una paraula, als teus orígens..., no ho tens fàcil. No disposes de referents, de mestres pròxims que et puguen guiar, que t’ajuden a transitar aqueix camí. Probablement hauràs de construir la teua obra en una certa soledat, confiant en el teu instint d’observació i en el teu domini del llenguatge, forjat durant llargues hores de lectura i d’estudi. I, finalment, aconseguir bastir una extensa carrera literària d’una qualitat indiscutible, és gairebé una proesa. Joaquim González Caturla, Ximo Caturla per a tots els qui el seguim i coneixem, ho va fer; i jo tenia moltes ganes de parlar amb ell de tot això.

Ens emplacem a sa casa de la platja de Sant Joan, una vesprada càlida però agradable, en una terrassa ampla on, em promet, no passarem calor. I encetem una llarga conversa, de la qual, confesse, he aprés molt, i que tanquem amb una orxata fresca, de Peret –el quiosc més veterà de la ciutat, em diu Ximo–, acompanyats per Pilar G. Ruiz, la seua dona, la companya de tants anys, units en una alacantinitat que passa per saber apreciar les coses de tota la vida, tan senzilles com aqueix deliciós refresc artesà:

Per mi ets el primer narrador d’Alacant, de l’Alacant actual, el que va trencar aqueix sostre de vidre d’escriure en valencià. D’on prové aqueixa necessitat de contar?, de xiquet el valencià estava molt danyat a Alacant, però tu vas tirar endavant...

Vaig nàixer, ja hem dit, l’any 51, al carrer Bazán, molt a prop del mercat central. De menudet se sentia valencià pel carrer, dels venedors de companatges, dels xiquets jugant... Mon pare, encara que nascut a Benalua, era de família extremenya, ferroviaris, i també parlava un bon valencià, de només cinc vocals, això sí. Però ma mare venia d’una família de Sant Joan i Mutxamel. Era la seua llengua, que lluïa especialment quan ens bonegava –i Ximo somriu, enyorant aquells episodis d’infantesa. Com que jo era delicat de salut, a l’estiu m’enviaven a casa dels meus iaios, a Sant Joan, per fer vida sana i ajudar també una mica arreplegant ametles. Jo allí estava de categoria! I a les nits tot el veïnat del carrer eixia amb les seues cadires a prendre la fresca. La meua iaia contava contes. Era molt artista, en sabia pocs, dos o tres, però es ficava dins del paper, fent com si plorara, canviant les veuetes. El iaio era més sequet, sord de quan la guerra.

Tota una escola viva d’aprenentatge...

Sí, i passen els anys i estudie a l’institut Jorge Juan d’Alacant, on em trobe amb companys que venien d’altres pobles, de Castalla, Biar... amb els qui parlava sempre en valencià. Un dia, ma germana, que estudiava magisteri, va vindre amb un paperet d’un curset de valencià, de Lo Rat Penat. Els vaig escriure i, amablement, em van matricular. Vaig pagar la gramàtica de Carles Salvador i ells, cada setmana, m’enviaven exercicis que jo, molt disciplinat, retornava fets. Vaig acabar aqueix curs i, ja en la universitat, estudiant Filologia Hispànica, tinc de professor a Lluís Alpera. Ens va demanar si algú sabia escriure en valencià, i jo vaig alçar la mà. Em va fer un dictat, un poc incrèdul, i va quedar sorprès quan no va trobar cap falta d’ortografia. I jo ben content, clar. Anava trobant referents i coexpedicionaris.

Acabes la carrera a Madrid?

Sí, els dos últims cursos no es feien a Alacant. Allí vaig tindre com a professor a Lázaro Carreter, que des de la seua alçada com a acadèmic imposava molt. Però era un home favorable a les llengües, a les «altres» llengües.

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación