Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Notícies

“Il·lustres intel·lectuals i pensadors diuen avui unes estupideses elementals, des d’un etnocentrisme del quan no són conscients”

ElDiario.es/ Lourdes Toledo | 10-02-2020

 JESÚS CÍSCAR

JESÚS CÍSCAR

Galeria d'Imatges

Quan arribe veig Joan Francesc Mira recolzat en la paret de l’entrada del Centre Octubre del carrer de Sant Ferran, al cor de València, Jesús Císcar m’ha guanyat en rapidesa i ja està allà xarrant amb ell. Fa anys que es tenen vistos perquè l’ha retratat unes quantes vegades. Els periodistes gràfics acaben coneixent molta gent, quasi més que els periodistes de lletra.

El senyor Mira fuma una cigarreta amb fruïció, és la d’una escapada a València un dissabte de matí en què té l’agenda reblerta: un bon desdejuni, cigarreta, entrevista, reunió... Allà on el veieu, aquest senyor, nascut al barri valencià de La Torre el 1939, o sia que el 2019 va fer 80 anys, és un dels intel·lectuals més destacats del País, d’aquest país incert i de vegades boirós, que tant ens estimem i que tantes vegades ens han negat.

 

En saludar-nos li confesse que aquest matí estic un poc emboirada -potser pel vi de la nit d’abans- però que anirem fent, i ell, sorneguer, em demana si hi vaig cometre molts pecats, a la qual cosa Jesús li contesta: Home! Això no es pregunta! Esclatem a riure tots tres i jo em reserve el dret a no dir la veritat.

Mentrestant, Jesús comença a disparar instantànies. Des de dins de la llibreria Fan Set observe per una escletxa de l’aparador com el retrata. Guaite sense ser vista: els gestos, els somriures lleus, la conversa quasi sense paraules, aquest diàleg implícit a l’art de retratar.

Joan Francesc Mira pertany a la mítica generació dels anys seixanta, un fornada clau i productiva, plena de personalitats i caràcters excepcionals, com ara Lluís Vicent Aracil, Eliseu Climent, Alfons Cucó, Manuel Ardit, Vicent Álvarez, Èlia Serrano, Josep Vicent Marquès, Josep-Lluís Blasco, Valerià Miralles, Cèlia Amorós, entre molts altres. Abans, però, d’arribar a aquella experiència compartida, Mira ja havia sumat diverses vivències i recorregut món amb els seus inicis eclesials, de seminarista amb els escolapis, i sobretot el desembarcament a la Universitat Gregoriana de Roma quan tenia divuit o dinou anys Allà, com ell mateix conta, se li va fer molt difícil mantenir la vocació, mentre observava passejar les joves romanes amunt i avall davant de la Fontana de Trevi i la Plaça Navona. La temptació vivia a Roma.

Des d’aquells anys romans ha plogut molt, però Mira ho recorda avui amb vivor, i li ve a la ment l’ambient internacional universitari que hi va conéixer, un gran contrast amb la València en blanc i negre dels anys cinquanta. “Encara tinc en el cap les lletres de les cançons que cantava amb els companys estudiants nord-americans”, diu, i espontani, com si no res, es posa a tral·larejar My Funny Valentine, una tonada ben americana. Tot seguit, em confessa que en recorda moltes més, i no se n’està de cantar-me-les. No vull pensar què hauria sigut d’aquesta conversa d’haver-nos trobat a les onze de la nit en lloc de les onze del matí i tenir davant un got de whisky en comptes d’un sever cafè amb llet.

Molts anys després de Roma, el senyor Mira també va fer les Amèriques, on va anar un any com a professor convidat. Una vegada allà no s’ho va pensar dues vegades i va creuar els Estats Units d’oest a est en cotxe. Ho conta amb entusiasme, i en aquest punt jo deixe el bolígraf a la taula i me’l mire de fit a fit, vull saber què pensa dels americans. Me l’escolte amb deler i comprove que hi coincidim: “Em van sorprendre els Estats Units –diu– jo hi anava amb els meus prejudicis de progressista i vaig descobrir que era un país ben divers i una gent molt amable i acollidora”.

El senyor Mira ha fet moltíssimes coses: ha estat professor de llengües clàssiques en un institut de Secundària i a la Universitat Jaume I de Castelló,  és assagista, ha teoritzat sobre el tema del país (Crítica de la nació pura, Sobre la nació dels valencians), és antropòleg, és novel·lista, memorialista -en breu eixirà en Proa el segon volum de les sues memòries, Tots els camins-, traductor guardonat (de l’Odissea, de la Divina Comèdia, de l’Evangeli, també de novel·les d’Antonio Tabucchi, Claude Simon o Francesca Duranti), articulista durant anys a El Temps i altres mitjans, president d’Acció Cultural del País Valencià fins fa no res, i darrerament, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ha tocat tantes tecles que només li falta tocar el piano.

Llegint més: https://www.eldiario.es/cv/eldiariocultura/Illustres-intellectuals-estupideses-apliquen-etnocentrisme_6_993260678.html

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación