Josep Piera: ‘A vegades no diferencie què és real i què és fantàstic’

Galeria d'Imatges

Diu que pregunta, pregunta, que, si no, no sé què contar, però en realitat aquest Josep Piera (Beniopa, 1947) de la setantena és tan loquaç com devia ser-ho als vint-i-pocs anys arravatats que ens ha retratat al seu darrer llibre. Els fantàstics setanta (1969-1974) (Alfons el Magnànim) es presenta com ‘un exercici de memòria i una crònica del que va viure i pensar l’autor aquells anys de formació’, i ho és. Però també voreja el dietari. La reflexió des de la vellesa. L’acarament entre els diversos jos que conviuen dins aquest parell de centenars de pàgines condensades d’evocacions i d’aforismes, de retrats, d’històries, de poesia. Piera, poeta per sobre de totes les coses, traductor, narrador de viatges i de records és, des del seu refugi de la Drova estant, un dels noms clau de la literatura catalana contemporània.

—Què hi heu fet, aquí? Dieu que és un dietari, i ens ho creiem. Però també són memòries. I aquest intens cara a cara entre els Piera que separen els anys.
—Després de fer Puta postguerra, que d’aquell sí que en podríem dir un llibre de memòries, tenia la intenció de continuar. Però no trobava el to adequat. I el vaig trobar quan se’m va acudir de parlar des del present. Eixa era la idea que em podia motivar. Perquè a aquestes altures o m’ho passe bé des del punt de vista anímic quan escric o val més deixar-ho córrer. Total, que vaig pensar: ‘Pep, et fas vell. Comença ara i comença d’aquesta manera: avui faig setanta anys.’ Si he de ser sincer, el que més m’atrau del llibre és la motivació d’escriure des del present. Sobre records i memòries, que matise que no són el mateix, eh? Sense afany de pontificar res. Sense rancúnia i sense voler tampoc presumir.

—Records i memòria i diàleg amb el temps.
—El record és subjectiu, la memòria és objectiva. Volia fer més un llibre de records que no de memòries civico-polítiques, que d’això sí que n’hi ha. Fins i tot, a parer meu, de manera excessiva, perquè s’oblida la part humana o, fins i tot, el temps concret, que marca. Perquè no és igual viure les coses quan tens vint anys que quan en tens quaranta. No pots presumir de ser un sabut en tot quan tens vint anys, i no veus el passat igual si tens quaranta anys que si en tens setanta. Etcètera, etcètera.

—Hi insistiu moltíssim, com qui ens convida a la reflexió.
—El temps, que és un dels meus monotemes obsessius, es fa present com a reflexió i com a condicionament. La part física i la mental també. I amb tot això, després, aprendre que, dels records, només has d’aprofitar-ne els que et donen un text. Així com Puta postguerra són les memòries d’un nen i d’un adolescent, ací volia mostrar el camí iniciàtic del jove que vol ser escriptor. De qui ja vol ser, i se sent ser, poeta i escriptor. Que no deixa de ser el que és.

Llegir més: https://www.vilaweb.cat/noticies/josep-piera-a-vegades-no-diferencie-que-es-real-i-que-es-fantastic/