Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i optimitzar la seva navegació. Si continua navegant, considerem que accepta la nostrapolítica de cookies
Portada > Crítiques

La Renaixença valenciana, malgrat tot

Posdata Levante-emv

El valencianisme de la Renaixença

El valencianisme de la Renaixença. Rafa Roca. Edicions Bromera  

Rafa Roca reconsidera a l'alça el moment cultural de la Renaixença però presentant-la erròniament com precedent d'un projecte nacionalista

Aquesta és una terra d'inconsistència i discontinuïtat, de genialitats o d'inspiracions sobtades que no perduren. Almenys és així en l'àmbit intel·lectual, i no sempre la falta de continuïtat institucional és culpa dels estudiosos. Per això sorpren tant una tasca com la que des de fa ja més d'una dècada porta endavant Rafael Roca. Amb tenacitat i solidesa ha anat construint una obra de reinterpretació del significat de la Renaixença. Incansablement, article rere article i llibre rere llibre Roca ha capgirat, en gran mesura, el significat que Teodor Llorente en particular i el moviment de la Renaixença valenciana en conjunt, ha significat.

El valencianisme de la Renaixença és, pel moment, la darrera aportació de Roca en aquest sentit. El llibre planteja l'estudi de l'aportació cultural, bàsicament la poètica, la que girava al voltant dels Jocs Florals, que va representar la Renaixença valenciana. I, de nou, es planteja amb un coneixement minuciós. Cal destacar que Roca pren el seu objecte d'estudi amb absoluta normalitat i contra els tòpics més estesos sobre el carácter carrincló i insignificant de tot plegat, una perspectiva que ha fet inversemblantment sobrer qualsevol estudi del fenomen fins ara. A més, l'estudi es fa no en el sentit de mesurar la qualitat litererària sinó «política», és a dir del sentit polític que aquelles activitats representaven. En definitiva, la tesi de Roca és que aquell valencianisme indubtablement poètic, era alguna cosa més que fer només versos. Per la via del seu apoliticisme autodeclarat, la Renaixença valenciana (i els Jocs florals i els seus preàmbuls tot ocupant-ne un lloc central) hauria contribuït, en canvi, a fer valencianisme: a fer política. La tesi de fons, per tant, resultarà coneguda als lectors d'altres treballs de Roca, que ara ofereix un novedós estudi d'aquells certàmens i celebracions d'entre 1859 i principis del segle XX.

En efecte, en paraules de Roca l'objectiu del llibre és «desdemonitzar —passez le mot— els Jocs Florals de València» ja que aquests haurien servit positivament per a l'exaltació social de la llengua, fomentar la producció literaria i facilitar els contactes amb la resta de les terres de llengua catalana.

En aquest sentit, el propòsit de Roca em sembla inqüestionable. En canvi, em sembla més discutible que per la via de la reconsideració l'autor oblide que, aquelles celebracions s'inserien en un context social i polític prou més complex del que pareix apuntar. Per exemple, l'exaltació de Llombart i llur tasca respecte de (i contra) la de Llorente ha estat una interpretació funesta, que de fet Roca ha contribuït a corregir. Però això no pot fer oblidar qui era Llorente, i el fet bàsic de que el seu projecte socialment i políticament conservador, implicà uns mitjans, uns objectius i uns referents per definició excloents.

Em sembla fora de dubtes que criticar a Llorente per espanyolista i no fer-ho amb Llombart és del tot ridícul. Però un cop tots dos igualats en això, cal pensar quin era el sentit que, posem per cas, el projecte llorentí o el dels Jocs florals tenien des d'un punt de vista social. Qui hi participava? A qui s'adreçaven? Què significava la insistència tradicionalista del seu discurs? Quin horitzó social dibuixava per a una sana societat valenciana?

En la meua opinió, Roca, per bé que siga comprensible el perquè, emfatitza en excés i de manera gairebé exclusiva, l'aportació de la Renaixença al valencianisme, és a dir, a l'afirmació d'una identitat cultural valenciana lingüísticament definida, desgallant tot el que envolta aquesta defensa d'un projecte ideològicament i socialment precís. Políticament precís, doncs. Tot i que el llibre manté un rigorós respecte a la cronologia, li manca profunditat en l'anàlisi històrica dels contextos. El que està fora de discussió és que la tasca de la Renaixença fou clau per a la construcción de la identitat regional valenciana, del discurs regionalista.

Però, en la meua opinió el valencianisme és una altra cosa. Roca tendeix a pensar en la Renaixença com un precedent, en efecte, del valencianisme polític. I per això remarca el fet que el discurs de Faustí Barberà del 1902, que Alfons Cucó va situar com a data de naixement d'aquell, es produí en el marc de Lo Rat penat. Però, deixant al marge que aquest discurs potser no és tan netament el que Cucó va intuir, cal destacar que al País Valencià com a Catalunya, entre la Renaixença i el nacionalisme polític hi ha prou més de tall que de continuïtat. Perquè, sense oblidar les continuïtats (que van dotar de materials culturals el trànsit de l'una a l'altre), és imposible no fer notar el tall polític explícit: el pas a una concepció nacional. Un pas que mai la Renaixença va poder fer, ni ací ni a Catalunya.

Per això, la contribució central a la construcció de la identitat regional que la Renaixença va fer no pot presentar-se com un precedent d'un projecte nacionalista, ni com una fase. La construcció de la identitat valenciana com regional sentà, de manera decissiva, les bases d'un model d'identitat: valencianíssima i espanyolíssima. No podia fer altra cosa. El valencianisme polític actual, el nacionalisme valencià, per emprenyat que estiga amb l'herència fusteriana és d'ella i a tot estirar (i amb mala consciencia fluctuant) del valencianisme de preguerra, d'on prové. Però no de la Renaixença. Així són les coses, i no cal encaparrars'hi.

Altra cosa és que deguem a Rafa Roca una reconsideració a l'alça d'un moment cultural molt important del passat valencià. Decissiu per a fer que la identitat valenciana persistira. Però com a regió. Ni un sol pas endavant. Altra cosa és que els suposats hereus d'aquell regionalisme hagen oblidat fins i tot el seu contingut cultural valencianista. Ni a regionalistes arriben… Que n'hauria dit Llorente? Em sembla que Roca els ho pot explicar…

Per Ferran Archilés

http://medias.levante-emv.com/documentos/2011-07-01_DOC_2011-06-24_02_06_11_posdata.pdf

 

El valencianisme de la Renaixença

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación