Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i optimitzar la seva navegació. Si continua navegant, considerem que accepta la nostrapolítica de cookies
Portada > Crítiques

L'autenticitat narrada

Vicent Penya

Els somriures de la pena

Els somriures de la pena. Manel Alonso i Català. Col·lecció Narratives, número 12. Onada edicions, Benicarló, 2011

Ja ho digué Fellini: “Tot art és autobiogràfic”. Aquesta sentència,exagerada o no, m’ha vingut al cap una volta acabat de llegir el nou llibre de narrativa de Manel Alonso i Català, Els somriures de la pena. I és que, en aquesta ocasió, el creador del mite de Pouet ens convida a gaudir d’uns retalls quotidians rescatats de la memòria que tenen lloc en aquest espai llegendari i que s’intueixen, en la major part dels casos, com un conjunt d’escenes de la seua pròpia biografia o la dels seus familiars més directes: pare, avi, besavi... Aquest recull de trenta relats dividit en tres parts podria interpretar-se, sense ser massa agosarats, com una novel·la fragmentada, una novel·la que travessa, en virtut dels seus personatges, gran part del segle XX. Està impregnada de somriures, de riures, en algun moment fins i tot de riallades, però també de nostàlgia, de tristesa i, al capdavall, d’una pena de clares ressonàncies lorquianes. De tan absurdes (”La cabra”, “País de porteres”...), hi ha narracions que són divertidíssimes. En la primera part, titulada “Qui no té tall rossega els ossos”, Alonso i Català parla en boca d’aquests parents directes que hem anomenat per a endinsar-nos en un tema universal i recurrent en la seua obra: la mort. I és que aquests personatges que ja són en el més enllà ens expliquen com han estat les seues vides i el seu final. A tall explicatiu, l’autor ens assenyala en un moment del llibre: “Eixos habitants que viuen en les nostres velles fotografies familiars van tindre un dia una vida, una vida i també una mort; eren individus que possiblement amaguen una història secreta sota la seua mirada de paper. Ells són, però, la història d’un segle que hem tancat”. En la segona part, “Memòries sense cistell, té les plantes al clatell”, és el mateix autor qui, a través dels records d’infantesa i joventut, ens fa partícips d’un món íntim i rural, entranyable i sentit, un univers perdut que només roman en la nostra memòria. Amb un to més irònic i humorístic, els relats estan plens d’anècdotes familiars, pinzellades de tendresa, instants eterns. Causa sorpresa, sobretot, el protagonisme que adquireixen els animals domèstics (gats, gossos i fins i tot una cabra) i la clara simbiosi que s’aconsegueix entre aquests animals i els personatges humans.En la tercera part, “Maleïda la dent que es menja la sement”, el protagonista, ja adult, ens relata les seues peripècies per sobreviure en un món com l’actual, despersonalitzat i individualista, amb la feina quotidiana que ell ha triat: el treball literari i editorial. Continuant amb el to desenfadat de la segona part, en aquests relats veiem retratada una societat més pròxima a l’actual, però no per això exempta de lirisme i comicitat. Amb un estil fluid i entretingut, senzill i alhora ric i amb tocs cultes. Els somriures de la pena és un compendi de fracassos i èxits, de mort i de vida. Autenticitat potser és l’adjectiu que més li avé a aquest recull narratiu de lectura necessària. No deixeu de llegir-lo.

Els somriures de la pena

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
C/ Martínez Cubells, 6 - 1r - 1a
46002 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación