Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Crítiques

Lucrècia Borja remasteritzada

Revista Lletres Valencianes núm. 43

Lucrècia Borja, la filla del Papa

L’actor, dramaturg i premi Nobel Dario Fo ha novel·lat una biografia que reconstrueix amb una llum nova els episodis de la vida de Lucrècia Borja, a la qual presenta com una dona culta, intel·ligent, sensible, mecenes de les arts i de les lletres, amant del bon govern, honrada estadista, generosa i altruista. 
 
No és gens d’estranyar que un tarannà com el de Dario Fo s’engresque a rehabilitar la figura de la filla del papa Borja, que va passar a la història com a incestuosa, perversa, intrigant i sense escrúpols. Així la van tractar els historiadors medievals i posteriors i és la imatge que van recollir i difondre la literatura i el cinema. 
Lucrècia Borja va ser tota una dama del seu temps, però també una víctima de l’ambició del seu clan; utilitzada pel pare, el papa Alexandre VI, i el germà, Cèsar Borja, per a forjar aliances familiars favorables als seus interessos polítics. La Lucrècia que ens presenta Fo es queixa i es mostra contrariada per la manipulació que els seus familiars exerciren sobre ella, a qui gens no els van importar ni els sentiments ni el criteri de la jove. Però el retrat de Fo ens suggereix una dona astuta que sap molt bé que la seua supervivència depén de la del seu clan. No es tracta, doncs, d’anar de la imatge malèfica que li ha reservat la història a la d’una dona víctima i pusil·lànime. No, la Lucrècia de Fo no és una ingènua, sinó tot el contrari, és algú sagaç, capaç de seduir i utilitzar aquest poder quan cal, que administra una fortuna, lleva exèrcits i, fins i tot, arriba a substituir el seu pare, el Papa, com a vicària. Per tant, la seua desgràcia no és haver nascut una Borja, ni tampoc haver nascut dona, sinó haver nascut una persona amb escrúpols en aquest entorn familiar, social i polític. L’amabilitat del retrat de Fo ens fa pensar si, potser, el dramaturg no s’haurà passat de rosca en els seus intents d’esborrar la imatge sinistra de Lucrècia que ha predominat durant cinc segles. Siga com siga, la novel·la aconsegueix transmetre allò que té d’apassionant la seua protagonista i també l’època que li va tocar viure.

El Nobel italià s’esforça per defugir de forma radical aquesta llegenda negra que plana sobre Lucrècia i tota la seua parentela. Quins personatges malèfics, vist d’ací i ara! Era per perfídia que actuaven així? De quina pasta estaven fets aquests Borja que no tenien inconvenient d’utilitzar els de la seua pròpia sang per a satisfer la set de poder?

Els Borja no eren ni més ni menys diabòlics que qualsevol altre poderós de l’època. Els seus mètodes ens poden semblar, des de l’òptica actual, expeditius, quan no vils i repugnants, però no desentonaven amb el context polític en què van viure i governar, on la intriga, la manipulació i, fins i tot, l’assassinat eren el pa de cada dia en els cenacles més exquisits. Aquest era el clima de la Roma corrupta que es van trobar els Borja. Aquests eren els codis medievals de la política –en alguns aspectes no massa diferents als d’ara– i, tanmateix, altres personatges del moment i del mateix pelatge que els Borja no han traginat per la història la mala fama d’aquests. I això? Bé, potser sí que eren un xic més pèrfids que altres coetanis, tot i que és possible que aquest aspecte diabòlic els vinguera sobretot per la seua procedència hispànica. Està clar que els europeus no els perdonaren el seu origen meridional i no van poder pair mai que arribaren a controlar el panorama com ho feren, ni a assolir les quotes de poder a què arribaren... I, és clar, si aquesta era la imatge dels Borja que havia de transcendir, hi faltava un ingredient essencial: el d’una dona malèfica. Vet ací el paper de Lucrècia Borja. I, en renovar la imatge d’aquesta, Dario Fo ho fa de tota la saga per a dir-nos que no van ser ni millor ni pitjor que els altres i el que sí que van ser personatges enigmàtics i magnètics. En efecte, aquesta tríada –Roderic, Cèsar i Lucrècia– estava formada per uns seductors innats i això els feu remarcables en la seua època i això, probablement, els va carregar amb aquesta mena de llegenda negra. Les enveges són un dels motors de la història. El que ens vol dir Dario Fo és que els Borja, amb tots els seus excessos, però també amb el seu mecenatge artístic i visió d’estat, eren preferibles a molts dels polítics d’avui dia, curts de mires i obsedits en l’ànsia de poder i a instal·lar-s’hi. Aquelles intrigues i conspiracions borgianes no eren massa diferents a les d’avui, potser, en tot cas, eren més espectaculars. I si això serveix per a la saga Borja en conjunt, encara més per a Lucrècia, que, segons Fo, no estava contaminada d’aquesta obscuritat que van caracteritzar les actuacions del pare i el germà.

Aquesta primera novel·la del dramaturg italià és una recreació imaginativa i libèrrima de la història de Lucrècia Borja i de la Itàlia renaixentista. I ho fa mitjançant escenes i converses que embasten un relat àgil i viu, com era d’esperar de la mestria de Fo per als diàlegs i la posada en escena. De segur que els amants dels relats històrics i de la Itàlia renaixentista gaudiran amb aquesta Lucrècia remasteritzada.
 
Alícia Toledo

Revista Lletres Valencianes 43 
 

 

Lucrècia Borja, la filla del Papa

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación