Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Notícies

Maria Josep Escrivà, la poesia com a denúncia

Nosaltres la Veu/ Vicent Garcia Devís | 21-07-2021

Mathias Rodriguez

Mathias Rodriguez

Galeria d'Imatges

El tren rodalia València-Gandia ix puntual entre horts de tarongers, palmeres i camps abandonats. Abans d’arribar el comboi s’atura deu minuts en la via sense cap motiu aparent, sense cap explicació –Al nostre costat, un home gran es dirigeix a la capital de la Safor per a assistir a un funeral a Pego. El tren no passa de Gandia i, per a anar a Pego, a Dénia o a Alacant, la via es trenca sense continuïtat, com en un país trencat. L’home gran concerta per teléfon que l’arrepleguen a l’estació de Gandia per a assistir a l’enterrament de la germana del rector de Pego, una dona de noranta-quatre anys.

Arribem a l’estació de Gandia i allí ens espera la poeta, perquè ella així vol que l’anomenen, poeta i no poetessa: «Ho trobe ridícul!», diu Maria Josep Escrivà. Ella viu al poble de Miramar, però el seu lloc de naixement és el barri del Molí de la Mare de Déu del Grau. Del Grau de Gandia.

Amb un sol zenital que a penes marca l’ombra, Maria Josep Escrivà ens endinsa en el jardí de la marquesa, l’actual casa de la Cultura, un oasi vora la casa Palau dels marquesos de González de Quirós. Un jardí frondós de mil verds i una casa que a Gandia es coneix i es manté en l’imaginari col·lectiu com ‘el jardí de la marquesa’ o ‘la casa de la marquesa’… perquè «Ella devia tindre més caràcter i va deixar més empremta a la ciutat!», assegura Escrivà.

Pins blancs, xicrandes, til·lers, una magnoliera, cedres, una morera, palmeres datileres i un arbre del paradís ens regalen una ombra fresca que s’agraeix i que ens endinsa en una conversa al voltant de la poesia, la política –«tot és política» ens diu–, sobre la vida, la mort, els drets humans i la condició humana. I la salut del país.

Maria Josep –«no m’agraden massa les fotografies»– es demana una aigua fresca i m’explica que aquest paradís ha estat sempre una banya de terra entre el Serpis o riu de Gandia i la mar, el mar… del que tant s’ha abusat per a fer poesia.

Maria Josep Escrivà és poeta, editora i agitadora cultural. Es va donar a conéixer l’any 1992 amb el premi Senyoriu d’Ausiàs Marc amb el poemari Remor alè. Aquelles primeres passes van tindre continuïtat amb obres com ara A les palpentes de vidre i Tots els noms de la pena. L’any 2007 va guanyar els Jocs florals de Barcelona i el 2016 va aconseguir el Premi de la crítica dels Escriptors Valencians amb Serena barca. Obres i més premis… i enguany ha guanyat el premi de la Crítica de l’Asociación Española de Críticos Literarios per l’obra Sempre és tard. I no acabaríem mai!

Coneixeu aquests arbres?

Aquest és un jardí urbà meravellós, però, mire, malgrat que els pins formen part de la nostra tradició botànica i ací queden molt bé, no són precisament els arbres més beneficiosos per al nostre entorn. Aquests pins blancs tan bonics, si estan a la muntanya, algú els ha definit com les «rates del bosc», desertitzen la terra i ocupen l’espai de les varietats autòctones. Però fan una bona ombra. Per a mi els arbres, la botànica i la vida natural són tan importants com la cultura i la literatura, com la poesia.

És vosté una enamorada de les llengües, no?

Soc filòloga de formació i de professió. Treballe en l’Editorial Edicions 96 i, és clar, soc una enamorada de les llengües… i de les paraules.

Parlem amb el poeta o la poetessa?

Jo soc poeta! La marca «poetessa» no té sentit i, aleshores, li he de dir que no m’agrada, no m’hi sent gens identificada.

M’agradaria que em considerara una poeta i no una poetessa. Des de la part filològica i des de la tradició, el concepte s’hauria de corregir perquè poetes eren i som tots i totes, homes i dones. En la Història es parlava sempre de «poetes» en general.

Està vosté en contra de «feminitzar» les paraules masculines?

Sí. Això és un absurd! Es pot forçar la maquinària lingüística, però amb sentit comú i amb trellat. Tenim opcions per a no parlar sistemàticament en masculí en situacions generals. Jo, com a editora, en un contracte, llevaria la paraula «autor» si parlem d’una escriptora, d’una poeta. En casos com aquests hauríem clarament de parlar de l’«autora». Reivindiquem aquells mots que, de forma natural, distingeixen els homes de les dones. I evitem forçar la paraula de manera antinatural.

El feminisme?

Jo no em considere feminista ni milite en cap moviment feminista. Però tinc molt clar que la visió i la mirada feminista és encara necessària per a aconseguir la visibilització i fer valdre la feina de les dones. El que jo voldria és que fórem ambicioses, que aspiràrem a l’excel·lència, que fórem valentes i que intervinguérem en totes les matèries amb les mateixes oportunitats que els homes. Deixar-nos de discursos victimistes, sectaris i segmentaris. Senzillament per una qüestió de justícia i per fer honor a una realitat, que és que hi ha dones molt bones en tots els gèneres i en totes les parcel·les artístiques.

Llegir més: https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/47620/maria-josep-escriva-la-poesia-com-a-denuncia

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación