Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Notícies

Metralleta i cafè

Joan Carles Girbés, president de La Setmana del Llibre en Català, ha fet aquest discurs d'inauguració

NÚVOL - Joan Carles Girbés | 16-09-2020

Avui celebrem molt més que l’inici de La Setmana més extraordinària i necessària d’aquestes 38 edicions. Celebrem la vida de les lletres catalanes. Celebrem la cultura segura en temps d’incerteses. Celebrem, si m’ho permeteu, una xicoteta proesa, l’acte de persistència —que no de resistència— d’un col·lectiu que ha fet seus els versos de Feliu Ventura: “No descanses, ni claudiques, ni t’entregues / I al final venceràs”.

A l’inici d’una cançó de l’últim disc dels Smoking Souls, l’amic David Fernàndez recita aquestes paraules: “Hi ha batalles que mai no es guanyen, i derrotes que mai no es perden. Si no estem, el soroll del silenci és espés. I només quan hi som és quan encara ho podem tot enmig de tanta foscor.” La Setmana del Llibre en Català té aquesta determinació: donar paraula a la paraula, evitar el silenci espés que es crearia si no hi fórem i demostrar amb fets que, amb el sector unit, il·luminem el camí per superar els temps de foscor que vivim. Guanyar la batalla perquè junts ho podem tot.

Ho hem de reconéixer: ser avui ací és ja un èxit. Però per arribar fins aquest acte d’inauguració, no puc obviar-ho, n’hem passat de tots els colors, a l’organització. Per moments, amb el confinament, la cancel·lació de Sant Jordi i la dolorosa sagnia que suposa la supressió de tants esdeveniments culturals com hem patit els darrers mesos, semblava que també nosaltres naufragaríem. I si no ho hem fet és per la fermesa de les nostres conviccions, per la responsabilitat que sabem que tenim en aquest moment clau i perquè l’equip que hi treballa entre bambalines ha trobat solucions a cada entrebanc. Parafrasejant el nàufrag per excel·lència, Robinson Crusoe, diríem que: “Com més impossible semblava l’empresa, més imperiosa era la nostra fal·lera”. Ens hem crescut davant les adversitats, i aquest entorn on ens hi amarrem no és, per sort, l’Illa de la Desesperança. Tot el contrari. És una illa plena d’esperança. I d’il·lusió. Terra ferma per a la gent enamorada dels llibres i de la lectura. Acollidora i oberta a tothom.

 

No ens hem cansat de repetir-ho a cada entrevista: la Setmana és un projecte comú, col·lectiu, col·laboratiu, inclusiu, cooperatiu. Des de l’organització hi posem el marc, el context, la infraestructura si voleu, però la vida i l’ànima la posa cadascun dels expositors, dels autors i dels lectors que ens visiteu. Cadascun de vosaltres. La Setmana és molt més que el gran aparador del llibre i les revistes en català. És un espai de trobada, de conversa, de descobriments. I l’espurna que encén la flama de tot plegat és la tasca fonamental dels editors i les editores. I vull posar en valor, ara i ací, l’ofici d’editar, perquè la pluralitat, la diversitat, l’enorme potència actual del llibre en català deu molt a l’empenta, a la gosadia, a l’esforç i a la creativitat, sovint anònima però sempre imprescindible, dels editors del nostre país complet. I no volem que tot aquest patrimoni perille. Ens hi va la vida.

El nostre, com diu Rosa Serrano, mestra i editora, i mestra d’editors al País Valencià, és “un treball apassionant: convertir les quimeres, les ficcions i els coneixements dels autors, en llibres a l’abast de tothom”. I una altra valenciana il·lustre, alcoiana per no ofendre-la allà on siga que és, l’enyorada Isabel-Clara Simó, en recordaria ara aquest fragment d’una de les seues últimes novel·les. Deia així: “Que aixequin la mà els qui tinguin una passió per la qual val la pena viure. Que l’aixequin, ara que no els mira ningú, ara que no cal fer comèdia, ara que estem sols!”. Tothom ací, tot i que no estem sols, aixecaria les mans amb entusiasme per validar la seua afirmació, conscients que tenim la fortuna de dedicar-nos amb plaer al millor ofici del món. Som uns privilegiats: ens dediquem amb orgull a fer eternes les paraules de qui ens confia el fruit de la seua escriptura. I això no té preu (tot i que sí molts costos!).

 

Cada llibre editat ens dona moments de goig diferents, i editem amb l’esperança que els nostres llibres canvien almenys un poc les vides de qui els llegeix. Que transformen realitats. Que provoquen connexions entre desconeguts. Que moguen i remoguen. Que facen caure els murs de la ignorància. Que ens facen créixer com a individus, en definitiva. Gràcies, amics i amigues, col·legues d’ofici, per deixar la vostra empremta en cada llibre que editeu, per compartir tant de talent i per enriquir la nostra societat d’una manera tan generosa.

Per a mi que, com diria l’Ovidi, “no soc pas d’ací tot i que ho soc / perquè ma casa és l’entorn de qui m’entén”, és un orgull enorme comprovar com La Setmana reuneix en peu d’igualtat l’oferta editorial de tots els indrets dels Països Catalans. No podia ser d’una altra manera. Som i serem, sempre, el paraigua sota el qual s’aixopluguen els accents diversos de la llengua comuna. La Setmana té la virtut de focalitzar durant uns dies l’atenció, mediàtica i social, en l’edició en llengua catalana. Fem pàtria també nosaltres, doncs. Fem pàtria a la manera que defensa Joan Francesc Mira: “La pàtria, el teu país, és el territori sobre el qual assumeixes una certa responsabilitat”. Al sector editorial, responsable com pocs, ens autoimposem el deure de treballar amb grans dosis de profesionalitat, d’exigència i d’ambició. De patriotisme també. És així com ens expliquem al món: des de la nostra òptica i en la nostra llengua. I el fruit de tot això és el que us oferim a La Setmana.

 

La cançó dels Smoking Souls que us esmentava a l’inici, enmig de les cites de tanta gent que m’ha fet qui soc, com a persona i com a editor, i als quals he volgut retre un modest homenatge en aquest parlament, es titula “Metralleta i café”. I això és al que us encoratgem aquests dies: a plantar cara a les adversitats reivindicant el poder de la paraula, de la lectura i de la cultura; i fer-ho possible en aquest espai de calma, refugi i recer, per dialogar, amb un café al davant si pot ser, i continuar aprenent amb els llibres.

Però com que no ens alimenten les molles, acabaré amb una anècdota que va protagonitzar el poeta Joan Jordà i que recull Víctor Labrado en el seu llibre La mestra. Conta Jordà que quan Joan Fuster se li va adreçar en una assemblea d’Acció Cultural del País Valencià amb la intenció de comprar-li dos exemplars del seu poemari Desig del Cant, ell li’ls va voler regalar. El mestre de Sueca, però, ho va refusar taxativament: “Xicot”, li va dir per aturar-lo, “si dones a la literatura un valor, has de posar-li un preu”. Així és com el poeta, dubitatiu, va acabar demanant-li a Fuster 200 pessetes per exemplar. Potser menys l’hauria molestat… No ho oblideu, doncs: volteu ociosos per La Setmana, gaudiu de la festa, i valoreu la literatura fusterianament. És a dir: compreu llibres!

Benvinguts i benvingudes a la 38a edició de La Setmana i ja ho sabeu… metralleta i café!

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/metralleta-i-cafe-120216

 

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación