Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i optimitzar la seva navegació. Si continua navegant, considerem que accepta la nostrapolítica de cookies
Portada > Crítiques

Millor tres que no dos

Revista Lletres Valencianes núm. 50 / Alícia Toledo

Els fantasmes no toquen a la porta

Tafanege en Internet sobre les autores d’aquest àlbum il·lustrat i em resulta interessant que ambdues declaren en algun moment com la maternitat –i totes dues tenen tres fills– els va fer canviar el xip i les va conduir al camí dels llibres per a infants. L’Eulàlia Canal explica que els seus fills són la seua major inspiració i que també volia fer alguna cosa per a ells: «des que eren petits, els llegia contes i això va fer que tingués noves idees i històries a contar al món i així va ser com vaig començar a escriure i publicar contes i a adonar-me també que d’aquesta manera arribava a més gent que amb la poesia». D’igual manera, la il·lustradora afirma sense embuts que la maternitat i la fascinació per l’imaginari infantil fou el factor que va produir el viratge definitiu de la seua carrera.

En aquest àlbum s’uneix el talent i la sensibilitat d’aquestes dues dones i mares artistes per explicar-nos una història molt atàvica i humana relacionada amb el sentiment de gelosia i de possessió, de no voler compartir les persones estimades. És un tema molt recurrent en llibres per a infants, sovint enfocat quan arriben germans menuts i cap a la reticència a compartir els pares (publicat també per Bromera fa uns quants anys, El pare és meu!, d’Ilan Brenman, explica una història inspirada en la seua vida de pare i il·lustrada de manera molt original per Juliana Bollini, amb figures fetes de diferents materials i textures, fotografiades i editades amb ordinador).

El fet de no voler compartir els ésser estimats és també el tema d’Els fantasmes no toquen a la porta. Aquesta vegada són un tàndem d’amics, l’Ós i la Marmota, que sempre juguen junts. Però una vesprada l’Ós anuncia que ha convidat l’Ànec a jugar amb ells. Glup. A la Marmota no li fa gens de gràcia això de compartir el seu amic i hi aplica tot el seu enginy per a impedir-ho. Encara que tot li ix capgirat. Els dibuixos porten el segell inconfusible de la Bonilla, aquesta gràcia per a dibuixar espais acollidors casolans on ens agradaria viure i personatges força expressius amb una paleta de colors (grisos, verds, ocres, marrons) inspirats en la naturalesa i que també li són molt característics.

Els fantasmes no toquen a la porta

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua Opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

Si vols estar al dia de les novetats de la nostra pàgina i saber què passa en el món del llibre et convidem a unir-te al nostre newsletter.

SUBSCRIU-TE A LA NOSTRA REVISTA DIGITAL

Hemeroteca
Accés
Destacats
Lletres Valencianes Editors TV
AEPV
AEPV
Amb el suport del Departament de Cultura
Fundació pel Llibre i la Lectura | 2014
C/ Martínez Cubells, 6 - 1r - 1a
46002 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación