Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Críticas

Sempre cal, per escriure, una mica de fred: 'Quan els arbres cauen', d'Àngels Gregori

La Veu dels Llibres/ Joan Deusa

Quan els grans arbres cauen

La poesia es val del més íntim de nosaltres per aprofundir i expressar dos temes fonamentals: l'amor i la mort. Des d'Ausiàs March fins a Estellés —per posar-ne dos exemples cabdals—, passant per un llarg etcètera de noms i maneres que ens durien fins aquest Quan els grans arbres cauen, d'Àngels Gregori.

El tret de sortida del poemari és el concepte de mapa, la creació de mapes, com una metàfora de la construcció estètica del desig. El primer poema (“Poètica”) indica aquesta forma de fer amb el vers “Estimar és dibuixar mapes”, seguit del concepte d’escriptura: “i escriure és inventar estances”, és a dir, llocs on habita aquell petit tros que sentim més enllà de l’experiència quotidiana i que volem allotjar al codi lingüístic. Aquesta relació d’activitats condicionarà la resta del llibre, realment com una poètica. Per exemple, es parla de “la casa” com una metàfora de l’espai creatiu, del compromís de la poeta amb l’escriptura que resumeix, amb la cita d’Anne Sexton: “hi ha dones que es casen amb cases”. Al poema “Un mapa”, ens trobem amb el moment que l’impuls creatiu penetra l’estança amb el dubte:

Al lloc on guarde més preguntes que respostes,

on deixe que els altres acaben per mi les frases

has arribat, de sobte, i has obert aquesta porta.

Una de les coses interessants de la poesia d’Àngels Gregori és la seua reflexivitat, el plantejament senzill de preguntes complexes. Ara bé, si un mapa serveix per dir l’estima —l’amor—, aleshores el contrari de seguir un mapa, és extraviar-se: “Havent escollit el camí d’extraviar-te / sempre hi ha una desembocadura que dóna al mar”. Hi ha una doble relació, l’eixida d’emergència i l’arribada. L’arribada a on? Com diuen els versos famosos: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar en la mar, / que es el morir”. Això em fa pensar que la mort és el tema fonamental que tracta Àngels Gregori a Quan els grans arbres cauen. En aquest sentit, hi ha una certa constant dialèctica, bèl·lica, a la primera part del poemari, “Diàriament la guerra”. D’alguna manera l’aposta és parlar d’amor per parlar de pèrdua. La poeta parla sempre d’algú que s’ha estimat, com una cosa que recorda, que enyora. El record d’un amor que s’entén com la fugida o el patiment d’un fred: “així va ser el nostre amor: un túnel de cristall en un país fred”. El desig, l’amor, el cos, l’enyor, són les parts d’un nuc bèl·lic, la seua condició efímera i insubstituïble, el qual condiciona l’aparició d’imatges relacionades amb la mort i els cadàvers: “Cada cop que accepte el desig / d’un cos nou que se m’ofereix als ulls / només pense en carnisseries i trens”. Aquest amor ve lligat als viatges, als trens, i, tanmateix, els viatges impossibles es converteixen en estacions de trens abandonades. Aquesta solitud dóna a entendre sempre una presència perduda que provoca un “estat de guerra” espiritual, de colp i de goig.

Llegir més: https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/32686/sempre-cal-escriure-fred-quan-els-arbres-cauen-angels-gregori

 
Quan els grans arbres cauen

Opiniones Deja tu Opinión
No existen opiniones para este elemento.
Deja tu Opinión
Título
Valoración 0 1 2 3 4 5
  

Arriba OpiniónOpinión Enviar a un amigoEnviar a un amigo Volver AtrásVolver Atrás

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación