El 20 de febrer de 1437, cap al migdia d’un dimarts fred però de llum rutilant sota un sol que senyorejava el cel, «cremaren un juriste, per nom misser Colldejou, lo qual cremaren per sodomita, per ço com s’era jagut ab un fadrí. E feu-lo cremar don Joan, rei de Navarra e visrei d’Aragó, e fon cremat en la rambla», el llit del riu de la ciutat. Qui escriu la nota és Melcior Miralles, mestre en arts i teologia.
L’obra en qüestió té un doble atractiu historiogràfic i literari. I, per si no n’hi ha prou, inaugura a casa nostra un gènere amb molt de recorregut per endavant. Més aviat hi ha una barreja de crònica i dietari, és a dir, la història del món i el panegíric del Magnànim per un costat –que cal atribuir, sembla, a una altra mà–, i per un altre, apunts sobre fets i esdeveniments que, al seu parer, convenia dur al paper per a una futura memòria local. Miralles s’entreté en notícies que generalment per a nosaltres tenen un caràcter morbós, en una relació de successos macabres, esgarrifosos i extraordinaris. Per les pàgines del dietari concorren morts, ajusticiaments, violència a dojo, l’oratge inclement, els misteris astronòmics, el pols quotidià d’una ciutat bigarrada, sorollosa, excitable i excitada. València era com un eixam d’abelles.
Opinions | Deixa la teua Opinió |
No existeixen opinions per a aquest element. |