Ultimàtum a la terra

Hi ha novel·les que exigeixen un pacte implícit entre el lector i l’escriptor. Em referesc a les novel·les que demanen un lector predisposat a jugar, o siga, a llegir, amb unes regles diferents de les que regeixen la lògica de la realitat. El lector, davant d’aquesta cruïlla, té dues opcions ben definides, però excloents: o bé abandonar el llibre de manera immediata, a la primera pàgina, o bé capbussar-se de ple en el joc literari que li proposa l’autor. Que el lector decidesca endinsar-se en l’univers de la novel·la dependrà, en gran mesura, de la perícia del novel·lista i de la seua capacitat de seducció. Difícilment podríem gaudir de La metamorfosi de Kafka o dels contes de Calders si no acceptàvem que Gregor Samsa pot convertir-se en un escarabat de la nit al matí o que un raspall de dents pot ser, i de fet ho és, un gosset simpàtic i juganer. Comptat i debatut, el pacte consisteix a deixar-se arrossegar per camins incerts sota el guiatge de l’autor. Aquest és, al meu entendre, l’esforç principal que requereix una novel·la com ara El joc de Déu.

El joc de Déu conta la història de Sherman, un jove estudiant d’una raça ètnica minoritària als Estats Units que malviu en un pis de lloguer a Harlem i que, de colp i volta, experimenta un encontre fortuït amb un personatge misteriós que diu ser Déu. Sense a penes temps perquè Sherman recupere l’alé, Déu li encomana una missió que haurà d’acomplir de manera forçosa: salvar el món d’una destrucció imminent provocada per una reacció nuclear d’un abast inimaginable. Per a abordar aquesta empresa tan complicada, Sherman només tindrà l’ajuda providencial de Déu i l’ajuda circumstancial i interessada de Vivian, la xica dels seus somnis, que, a la fi, acabarà donant-li l’empenta necessària per portar a terme la missió. Tot i ser una comèdia trepidant i, com ja hem apuntat abans, del tot irreverent, Macip ens ofereix una caricatura esmolada de la condició humana, de les seues passions més baixes i dels seus anhels més abjectes. En el fons, El joc de Déu és una denúncia de les misèries humanes que fa aflorar la lluita despietada pel poder i els diners. Podem afirmar que El joc de Déu és, si no una raresa dins el nostre panorama literari, sí una novel·la poc usual. No debades, escassegen en la nostra literatura les narracions que conjuguen amb eficàcia la ciència ficció i l’humor. Aquesta barreja d’ingredients mereix, si més no, que la novel·la de Salvador Macip no passe desapercebuda.

Salvador Ortells Mirall

http://dglab.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero29secciones/narrativa.pdf