Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Crítiques

Un somni civilitzat

ElDiario.es/ Carles Fenollosa

L'últim dels valencians

Sempre he pensat que allò que diuen una cultura normal ho és en la mesura que és diversa i viva –hi cap tot i s’hi renova–, que no abusa d’èpica ni de militància –es pot permetre no fer-ho, més aviat– i que reparteix raonablement les dosis de modernitat, d’autoreferencialitat i d’autocrítica. L’excés d’algun d’aquests ingredients acaba per fer el producte indigest, endogàmic: tebeos d’intel·lectuals. L’excessiva impersonalitat o un mal entés universalisme, però, el poden dissoldre en el magma incert de la neomodernitat: ofegar-lo i condemnar-lo ràpidament a la irrisorietat, a la invisibilitat, al no res. La narrativa actual al País Valencià, com totes, busca l’equilibri ideal. A hores d’ara, podríem dir que ho fa amb una notable habilitat: s’hi escriu regularment i hi ha de tot –llevat de lectors, però eixe és un altre tema.

El fet és que ve de publicar-se L’últim dels valencians (Drassana, 2019), una ambiciosa obra sobre una poderosa nissaga valenciana que travessa tot el segle XX. Ho fa amb tres generacions d’uns nous Borja, crescuts successivament al caliu de la taronja, el desarrollismo i la rajola, navegant precisament en les aigües frontereres entre el món i la localitat. I sura. Deia frontereres perquè l’autor, Guillermo Colomer, aposta per una narració tradicional al voltant d’humaníssims conflictes vitals –ambició i desig, frustració i por, nostàlgia i remordiment–, però també de la molt concreta història valenciana del nou-cents, sobre la qual no només narra, sinó que també reflexiona i en algun cas fins i tot somia. Tot plegat ho fa amb una tècnica decididament realista –a estones naturalista–, lluny d’experiments i centrada en la descripció exhaustiva del món narrat. Paratges i personatges, que diria aquell: “ho comprenia tot: heretava una maledicció, la incompatibilitat de la sang que condemna tots els clans endogàmics”. Una novel·la d’aquelles en què els fets no expliquens’expliquen. Així les coses, Ibáñez i Balzac, no és cap sorpresa, hi apareixen citats, reverenciats. Perquè estilísticament, L’últim dels valencians és, en el fons, un homenatge d’última hora a aquella narrativa de voluntat totalitzadora, la del famosíssim –i citadíssim, perdó– espill d’Stendhal passejat al llarg del camí.

Llegir més: https://www.eldiario.es/cv/eldiariocultura/ressenya-narrativa-Guillermo_Colomer_6_985211484.html

L'últim dels valencians

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación