La protagonista –vegetariana i rebel– demana opinió a les seues amigues i veïnes i l’opinió la llança a una major confusió encara. El seu despertar, la pressa de consciència de la seua personalitat li obrirà els ulls a la vida, a deixar de sentir-se culpable d’acceptar un rol que no desitja per a sí, el de ser princesa d’un príncep que no la va a salvar, ni la farà feliç. És el moment de la fi d’històries de conte de fada sense sentit i l’arranc a la vida. La crítica al model tradicional de la nostra societat és prou explícita en el llibre. Per tant, com un pardal que obri les ales i comença a volar,Ventafocs es descobreix a si mateix i s’obri al món a través del seu cos, l’art i les altres persones.
Al mateix temps, La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus podria ben bé ser la biografia de les dues autores, les quals expliquen en la segona part de l’obra com va sorgir la idea de la Ventafocs i els esforços que van haver de fer per poder-la dur a la pràctica. Al capdavall, és el treball de dues persones que creuen en si mateixes, en el que volen fer, i ho duen a la pràctica amb el seu esforç. De vegades, al llarg de l’obra, el lector arriba a pensar si estem parlant d’una autobiografia de les autores, que ben bé podria ser la vida de qualsevol lector.
El llibre va adreçat a un públic entre 10 i 12 anys, el moment en què els joves i les joves ja han de reconéixer com un fet normal que hauran de ser ells i elles, sobretot elles, les dones del futur, les que construïsquen el seu futur, amb el seu esforç i les seues il·lusions, perquè res els vindrà donat. Les dos autores dediquen el llibre, precisament, a totes les dones valentes que volen canviar la seua vida i a totes aquelles que la van perdre.
La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus és un llibre amb una gran quantitat d'i l·lustracions que reforcen el caràcter didàctic i de sensibilització social de la publicació. Les emocions de la Ventafocs apareixen reflectides d’una forma molt el·loqüent i els personatges interactuen entre si per assolir el repte –que encara ho és– de la igualtat entre homes i dones.
Myriam Cameros (Pamplona, 1978) ha estat premiada en diversos certàmens d’arts plàstiques i de còmic. La seua obra es pot veure en murals de grans proporcions. Per la seua banda, Nunila López (Barcelona, 1966) conta i escriu contes. En aquesta obra, les dues autores posen en comú la seua sensibilitat.
Agustí Hernàndez Dolz
.jpg){kind=logo}
Amunt
Opinió
Enviar a un amic
Tornar
