Vi, sexe i literatura

El vi i la practica sexual —la cerca dels plaers—, han anat de la ma des de la més remota antiguitat. En tenim notícia gràcies als grecs; el cert, però, és que els grecs no inventaren el vi, pero si foren els inventors dels mites (contes, al cap i a la fi) amb que poder explicar alguns fets, alguns fenòmens extraordinaris. És més, els mites es crearen per a proporcionar cohesió social a un col·lectiu: família, tribu o poble.

Conta la mitologia grega que a l'Helikó (Grècia), en una cova perduda del mont Nissa i sota la «protecció» de cinc nimfes, el jove Dionís inventà el vi (del que feien, o com passaven l'estona cincs fades i un jove semidéu tancats tot el dia en una cova, no ens hi diu res, el mite). Aquest nou nèctar dels déus, que en origen fou una barreja de suc de raïm silvestre, mel, i espècies, produïa en les dones uns efectes desinhibidors: un fort augment de l'excitació subjectiva, del desig sexual, i de la cerca de plaers en general.

Fou inevitable: el cultiu de la vinya s'estengué ràpidament en totes les direccions del món conegut: cap a orient, des de Líbia a l'Índia, i cap a occident, per la ruta de l'Ambre fins la Bretanya de l'Edat del Bronze. Semblava que els déus portaven pressa, però era la humanitat sencera que frisava per ser ungida en la nova iniciació, i oblidar (com més prompte millor) els antics rituals i cerimònies. Així, les orgies del vi, l'èxtasi de la seua embriaguesa, es generalitzaren arreu. Finalment, el semidéu Dionís fou elevat (per unànime «aclamació popular») a la categoria de «déu del vi» i de la fertilitat, és clar.

La relació del vi amb la literatura també ve de lluny i de la mà. Els efectes del nèctar fermentat del raïm (i els seus germans espirituosos) en la «vigorosa» imaginació d'alguns escriptors produí una «fertilitat» creadora extraordinària, i un no menor (i «aclamat») èxit social. Escriptors de l'Olimp literari, com Scott Fitzgerald, Hemingway, Faulkner, Malcolm Lowry, Ezra Pound, Pessoa o Dashiel Hammet, entre d'altres, han transcendit l'èxtasi embriac, ritual, en obres mestres literàries difícilment repetibles.

És cert: «una dosi elevada d'alcohol, encara que pot desinhibir la ment, pot al mateix temps inhibir la libido», ens adverteix Vicent Palatsí al prefaci de Vitis vinifera cataloniae (Onada Edicions, 2011), i que l'autor ha subtitulat, no per atzar, relats eròtics per a amants del vi. Un centenar de varietats diferents de vins; vins de tots els racons dels Països Catalans: País Valencià, Catalunya, Illes Balears, la Franja, el Rosselló, l'Alguer, Andorra i el Carxe (a Múrcia); una carta exquisida dels millors «caldos» triats per a segons quines ocasions i cerimonials: tres dones (nimfes) experimentades iniciant un (semidéu) novençà; un escriptor culte, casat i acomodat, a la recerca de jóvens plaers universitaris; una colla d'amigues xalant noves experiències, més enllà de l'amistat i una bona taula; una nouvinguda cubana que, després del valencià, també practica el «francés» (una «llengua» com una altra); cinc alumnes, ignorant el parany, són seduïts per una professora, acomplint un desig picardiós d'adolescència; dos matrimonis s'ajunten per sopar habitualment, però l'ocasional absència d'un dels membres els obliga a fer un «trio», a la taula i… En definitiva, són huit contes i un epíleg que conformen aquest llibre, un exercici que rebla el «clau», una gosadia que fa del vi, el sexe i la literatura un trio d'asos orgiàstic, que ni el déu més repelat mai haguera imaginat.

Antoni Zaragozá

http://medias.levante-emv.com/documentos/2012-01-20_DOC_2012-01-13_00_26_14_posdata.pdf