Utilitzem galletes pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Al prémer ‘Accepte’ consenteix aquestes galletes. Podeu obtenir-ne més informació, o bé saber com canviar-ne la configuració, fent clic a Més informació
Portada > Notícies

Conversa amb Anna Moner

Nosaltres La veu/ Joan Borja | 03-05-2021

De Vila-real, no, Anna?

Sí. Soc de Vila-real.

De pedigrí? Vull dir: amb «vuit cognoms vila-realencs»?

Sí, sí, sí. De fet, el segon cognom, que és Colonques, és un cognom endèmic de Vila-real. Només el tenen una trentena de famílies, que provenen totes de la mateixa parella. Per això, sí: de Vila-real. Amb pedigrí. Visc molt a gust a la Ribera, però soc de Vila-real.

I com era el poble de Vila-real de la primera Anna Moner? Vull dir: com hi hem d’imaginar l’Anna Moner xiqueta? O, deixa’m que t’ho pregunte d’una altra manera: si fores Carmelina Sánchez-Cutillas i hagueres de descriure el paradís de la teua infantesa a Vila-real, quins capítols serien els imprescindibles?

No m’ho he plantejat mai. Evidentment guarde molts bons records de la infantesa a Vila-real, però mai no m’he plantejat això que dius: els capítols que podrien ajudar a conéixer l’Anna xiqueta. Possiblement em reconec més en la xiqueta que observa, la xiqueta que es deixa sorprendre per coses que després acaben formant part de la seua col·lecció: de la col·lecció particular, de la col·lecció privada. Del seu gabinet de curiositats, al qual molts anys després recorrerà —per qüestions que tampoc no saps massa bé per què passen—, quan tindrà la necessitat de crear: de pintar i escriure.

D’acord...

Sí que hi ha una cosa que... Quan últimament em pregunten per què sent una atracció per determinats temes, he descobert fa poc que alguna d’aquestes qüestions arranca de la infantesa a Vila-real.

Xe! Això ho has de contar!

Sí, mira: hi havia un personatge que li deien Pastorel·la. Era un xic que no estava bé. Tenia problemes mentals. De fet, la família el va rebutjar: pensa que eren uns anys en què la bogeria estava molt rebutjada. I no tenia família; la família més directa era una germana que, simplement, es limitava a donar-li tots els dies un entrepà per a dinar i per a sopar. Algú li rapava el cap, de tant en tant. El portava sempre al zero. I anava vestit amb un trage antic: supose que d’algun familiar quan es va casar. Damunt, era una persona molt menuda: amb el cabet molt petit i els ulls molt xicotets, com si foren dos puntets negres estacats al rostre. I els pantalons i la camisa i la jaqueta i tot li venia molt gran. Me’l creuava moltes voltes, perquè sempre feia la ruta per anar a buscar l’entrepà de la germana a la placeta Dos de Maig (que és la placeta que hi ha al costat del carrer Santa Bàrbara, on jo vivia). I em feia gràcia perquè ell caminava amb les mans darrere de l’esquena i sempre mirant a terra: mirant-se les puntes dels peus. I rossegant, no? Rossegant paraules que ningú no sabia massa bé què volien dir. Però aquell personatge tenia una peculiaritat que a mi em fascinava. I és que, per un costat, m’atreia molt; però per un altre costat m’inquietava, també moltíssim. Per què? Perquè la primera vegada que em vaig creuar amb ell, el xic anava com sempre mirant cara cap avall. Jo era una xiqueta: tindria uns deu o onze anys. I en un moment donat, quan em creue amb ell, alça la mirada i em pregunta: «Qui s’ha mort hui?»

Ostres!

Clar: a mi, aquesta pregunta, «Qui s’ha mort hui?», se’m va clavar dins, dins, dins. I després, quan vaig arribar a casa, em van dir: «Ah, no! És Pastorel·la. Ell no fa res. Ell simplement pregunta perquè està obsessionat amb la mort: va a tots els enterros del poble.» A mi, això, em despertava una curiositat enorme. I veus? Després, amb el pas del temps, m’he adonat que, possiblement, d’aquella pregunta, amb l’atracció que sentia per un costat i la por que se’m desfermava per l’altre... No ho sé, però aquesta barreja de sentiments inquietants, que és la que aprofite quan escric, possiblement arranque d’una experiència com aquella.

L’interés per la bogeria i pels extrems, l’atracció per la raresa i l’excentricitat, es podria dir que és una de les característiques generals del teu univers literari, no? Potser perquè l’extravagància, l’aberració i l’extremitat serveixen per a explicar-nos de què és feta, en realitat, la pasta humana, i quins són els monstres silents que tots portem dins —que tots som, d’alguna manera?

Sí. Potser sí... I no solament en els humans. Perquè mira: també hi ha un altre record de la infantesa que em va impactar molt i que vaig aprofitar en les primeres pàgines de la meua primera novel·la.

Llegir més: https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/45722/conversa-amb-anna-moner

Opinions Deixa la teua Opinió
No existeixen opinions per a aquest element.
Deixe la seua opinió
Títol
Valoració 0 1 2 3 4 5
  

Amunt OpinióOpinió Enviar a un amicEnviar a un amic TornarTornar

AEPV
AEPV
Amb la col·laboració de la Conselleria
d' Educació, Investigació, Cultura i Esport
Amb el suport del Departament de Cultura
FULL-Fundació pel Llibre i la Lectura
Gran Via Ramón y Cajal, 1 - 3a
46007 València tel. 96 394 50 03
info@fundaciofull.com
Diseño y Desarrollo Web Im3diA comunicación